UNA NOVA VISTA DE SANT MIQUEL. FONS SALVANY BIBLIOTECA DE CATALUNYA.
dissabte, 23 d’abril del 2011
dissabte, 22 de maig del 2010
UN RELAT DE CARLINS A CUBELLS. ANY 1873
GENER DE 1973. UN ENFRONTAMENT A CUBELLS EN LA TERCERA GUERRA CARLINA.
Disposo de molt poca informació sobre les activitats dels Carlins a Cubells i la seva zona, però poc a poc vaig trobant alguna referència.
Aquesta fa referència a la tercera i última guerra Carlina, i l'he extreta del llibre “Anales de la Guerra Civil: España desde 1868 a 1876 ” de Nicolas Maria Serrano.
Publico sencera la referència i en l'idioma original.
Al mismo tiempo, en Cataluña, se daba otra acción en Cubells, de la cual la Gaceta
dijo el día 19, entre otras cosas, lo siguiente:
«Las fuerzas que manda el coronel Arrando persiguieron el 10 del actual a las
facciones, reunidas de Nasarre, Camats, Piñol y Capdevila, consiguiendo alcanzarlas
cuando sallan de Cubells, y roto el fuego por las guerrillas, se formalizó la
acción en todo el trayecto hasta Camarasa, causando al enemigo la pérdida de 11
individuos y un caballo muertos, dos heridos y ocho prisioneros, uno de ellos oficial,
Y además se han recogido dos cornetas, 117 armas y otros efectos de guerra,
que arrojó aquel en su precipitada fuga. Las tropas han tenido un cabo y un soldado
heridos y tres caballos muertos.
Terminada la acción se presentaron a indulto 10 carlistas con armas, y anunciaron
lo verificarian algunos más.»
El mismo dia en que vio la luz este parte, el 20, un periódico católico monárquico
publicaba una carta que habia recibido, en la cual se decia que los carlistas, saliendo
del pueblo, para no causar desgracias, se habían batido en retirada contra fuerzas superiores de todas armas desde las dos hasta las seis, hora en que cesó el
fuego, sin que fuese reconocido el campo. En el pueblo no se hablaba más que de dos
bajas por cada una de las partes.
El mismo corresponsal, que prometía volver á escribirnos, contando la verdad
de lo ocurrido, cumplió su palabra con la siguiente carta dirigida al mismo periódico:
«.Cubells 19 de Enero de 1873.—Muy señor mió: En la que con mucha prisa escribí
el IG, dándole cuenta de lo ocurrido en aquella tarde, para que con seguridad
pudiese desmentir a la Gaceta en el caso probable de que contase la batida y dispersión
de las fuerzas legitimistas de la provincia, prometí darle más detalles el dia siguiente.
Si no cumplí, no fué por olvido, y ni aun hoy que ha desaparecido la causa que me ha impedido escribir, puedo darle muchos más pormenores, pero sí algunos que no dudo son exactos, porque así lo confiesan los amadeistas, testimonio nada sospechoso cuando se trata de las bajas de los carlistas.
Los liberales tuvieron un muerto, ignorando el paradero de un voluntario, tres heridos y les mataron tres soldados: estos, claro es que los han dejado en el mismo punto, porque no es cosa fácil cargar con ellos ni enterralos.
Los carlistas tuvieron un muerto, que se enterró en este cementerio, dos heridos, uno grave, porque un ginete amadeista, enfurecido porque le hablan muerto el caballo, descargó sobre su cabeza dos fuertes sablazos, después que estaba ya herido y rendido, y dos prisioneros, uno de ellos el otro herido mencionado.
Sus mismos adversarios no pueden negar que, aunque en retirada, los carlistas, muy inferiores en número, se batieron con una maestría y valor admirables. Bien lo prueba el número de bajas, porque si de los carlistas puede asegurarse no ha habido más, no del mismo modo puede afirmarse de los otros.
Quien ha pagado la fiesta de aquella acción han sido los vecinos de este pueblo, sobre el cual han descargado su cólera, en vista del mal éxito de su acometida. El dia 17, por la mañana, regresó, pasando por el mismo lugar en que hubo los tiros, parte de la columna, cercando el pueblo sin permitir que saliese persona alguna en todo el dia; exigen un número muy crecido de raciones de pan, de carne y no sé qué cantidad en metálico, y luego empiezan á hacer un registro tan serio, que no dejaron casa, rincón ni agujero sin reconocer.
A las cinco de la tarde llegó el resto de la columna y se fueron todos a Artesa, llevándose
presos al alcalde, a un comisionado de apremios y a otro individuo, labrador, habiendo el jefe dejado libre aun cura joven que le presentaron los voluntarios. Habia trascurrido una hora, y cuando nos creíamos libres de tan molestos huéspedes, se presentó otra columna de más de 600 hombres, que ha permanecido hasta hoy repitiendo la misma función; esto
es, raciones, riguroso sitio, escrupuloso registro, que se hizo extensivo por el término,
desde la última cabaña hasta la misma casa del Señor, examinando los ornamentos sagrados, creyendo, tal vez, sería paño para boinas.
Casas ha habido que en dos dias se han registrado cuatro veces. ¡Si serán curiosos los amantes de la Constitución democrática! Sin embargo, no les ha sido del todo infructuoso.
Viendo los carlistas que se acercaba la columna, y que en caso de un choque podían causarles estorbo algunas armas que llevaban sobrantes, y las más inútiles, las dejaron; así es que han recogido entre carabinas y fusiles de particulares y de aquellos, unas 40, algunas boinas y algún otro efecto.
Se va esta carta extendiendo demasiado, y concluyo. Si este modo de proceder no es entrar en el período del rigor, no sé qué será.»
Disposo de molt poca informació sobre les activitats dels Carlins a Cubells i la seva zona, però poc a poc vaig trobant alguna referència.
Aquesta fa referència a la tercera i última guerra Carlina, i l'he extreta del llibre “Anales de la Guerra Civil: España desde 1868 a 1876 ” de Nicolas Maria Serrano.
Publico sencera la referència i en l'idioma original.
Al mismo tiempo, en Cataluña, se daba otra acción en Cubells, de la cual la Gaceta
dijo el día 19, entre otras cosas, lo siguiente:
«Las fuerzas que manda el coronel Arrando persiguieron el 10 del actual a las
facciones, reunidas de Nasarre, Camats, Piñol y Capdevila, consiguiendo alcanzarlas
cuando sallan de Cubells, y roto el fuego por las guerrillas, se formalizó la
acción en todo el trayecto hasta Camarasa, causando al enemigo la pérdida de 11
individuos y un caballo muertos, dos heridos y ocho prisioneros, uno de ellos oficial,
Y además se han recogido dos cornetas, 117 armas y otros efectos de guerra,
que arrojó aquel en su precipitada fuga. Las tropas han tenido un cabo y un soldado
heridos y tres caballos muertos.
Terminada la acción se presentaron a indulto 10 carlistas con armas, y anunciaron
lo verificarian algunos más.»
El mismo dia en que vio la luz este parte, el 20, un periódico católico monárquico
publicaba una carta que habia recibido, en la cual se decia que los carlistas, saliendo
del pueblo, para no causar desgracias, se habían batido en retirada contra fuerzas superiores de todas armas desde las dos hasta las seis, hora en que cesó el
fuego, sin que fuese reconocido el campo. En el pueblo no se hablaba más que de dos
bajas por cada una de las partes.
El mismo corresponsal, que prometía volver á escribirnos, contando la verdad
de lo ocurrido, cumplió su palabra con la siguiente carta dirigida al mismo periódico:
«.Cubells 19 de Enero de 1873.—Muy señor mió: En la que con mucha prisa escribí
el IG, dándole cuenta de lo ocurrido en aquella tarde, para que con seguridad
pudiese desmentir a la Gaceta en el caso probable de que contase la batida y dispersión
de las fuerzas legitimistas de la provincia, prometí darle más detalles el dia siguiente.
Si no cumplí, no fué por olvido, y ni aun hoy que ha desaparecido la causa que me ha impedido escribir, puedo darle muchos más pormenores, pero sí algunos que no dudo son exactos, porque así lo confiesan los amadeistas, testimonio nada sospechoso cuando se trata de las bajas de los carlistas.
Los liberales tuvieron un muerto, ignorando el paradero de un voluntario, tres heridos y les mataron tres soldados: estos, claro es que los han dejado en el mismo punto, porque no es cosa fácil cargar con ellos ni enterralos.
Los carlistas tuvieron un muerto, que se enterró en este cementerio, dos heridos, uno grave, porque un ginete amadeista, enfurecido porque le hablan muerto el caballo, descargó sobre su cabeza dos fuertes sablazos, después que estaba ya herido y rendido, y dos prisioneros, uno de ellos el otro herido mencionado.
Sus mismos adversarios no pueden negar que, aunque en retirada, los carlistas, muy inferiores en número, se batieron con una maestría y valor admirables. Bien lo prueba el número de bajas, porque si de los carlistas puede asegurarse no ha habido más, no del mismo modo puede afirmarse de los otros.
Quien ha pagado la fiesta de aquella acción han sido los vecinos de este pueblo, sobre el cual han descargado su cólera, en vista del mal éxito de su acometida. El dia 17, por la mañana, regresó, pasando por el mismo lugar en que hubo los tiros, parte de la columna, cercando el pueblo sin permitir que saliese persona alguna en todo el dia; exigen un número muy crecido de raciones de pan, de carne y no sé qué cantidad en metálico, y luego empiezan á hacer un registro tan serio, que no dejaron casa, rincón ni agujero sin reconocer.
A las cinco de la tarde llegó el resto de la columna y se fueron todos a Artesa, llevándose
presos al alcalde, a un comisionado de apremios y a otro individuo, labrador, habiendo el jefe dejado libre aun cura joven que le presentaron los voluntarios. Habia trascurrido una hora, y cuando nos creíamos libres de tan molestos huéspedes, se presentó otra columna de más de 600 hombres, que ha permanecido hasta hoy repitiendo la misma función; esto
es, raciones, riguroso sitio, escrupuloso registro, que se hizo extensivo por el término,
desde la última cabaña hasta la misma casa del Señor, examinando los ornamentos sagrados, creyendo, tal vez, sería paño para boinas.
Casas ha habido que en dos dias se han registrado cuatro veces. ¡Si serán curiosos los amantes de la Constitución democrática! Sin embargo, no les ha sido del todo infructuoso.
Viendo los carlistas que se acercaba la columna, y que en caso de un choque podían causarles estorbo algunas armas que llevaban sobrantes, y las más inútiles, las dejaron; así es que han recogido entre carabinas y fusiles de particulares y de aquellos, unas 40, algunas boinas y algún otro efecto.
Se va esta carta extendiendo demasiado, y concluyo. Si este modo de proceder no es entrar en el período del rigor, no sé qué será.»
divendres, 14 de maig del 2010
LES MONGES DE CUBELLS
L'ESCOLA DE LES MONGES DOMINIQUES A CUBELLS.
Segons ens relaten les cròniques de la Congregació de les Germanes Dominiques de l'Anunciata, feia temps que el seu fundador, el Pare Francesc Coll, havia intentat diverses vegades implantar la seva congregació en Terres de Lleida.
Finalment, diverses germanes de la congregació es van presentar a oposicions per obtenir plaça de mestre en propietat, entre elles, una de les places que es van guanyar va ser la de mestra de Cubells.
El fet de que una integrant de la congregació guanyés la plaça de mestra de Cubells, va decidir el Pare Coll a instal·lar-hi definitivament una Casa de la congregació.
Finalment, la Casa de les Germanes de l'Anunciata es va fundar a Cubells l'any 1860. L'escola de les monges no va neixer per tant com una fundació privada, sinó que, en un primer moment, una de les germanes exercia el càrrec de mestra de l'escola pública de nenes.
En morir l'any 1868 aquesta primera mestra, la germana Rosa Casanoves, que al mateix temps era també la Priora de la Casa, va guanyar la plaça una mestra seglar però, per un acord amb les germanes de la casa, aquesta va acceptar partir-se el sou amb les monges i permetre que una d'elles continués fent de mestra de l'escola de Cubells com a substituta.
En morir però aquesta primera mestra seglar vint anys després, la plaça la va tornar a guanyar una altra mestra que no va acceptar el tracte de l'anterior i va decidir ocupar la seva plaça com a mestra de Cubells.
Les germanes, que fins llavors ocupaven l'habitatge de la mestra, el van haver d'abandonar i cercar un altre lloc on impartir l'ensenyament privat. Les minses mensualitats que cobraven i la precarietat dels habitants del poble, fruit d'unes quantes males collites seguides, van motivar que el Bisbe d'Urgell els afegís 25 pessetes anuals de dotació pel manteniment de la Casa.
Finalment, el rector de Cubells, mossén Antoni Pujal, va comprar la casa de la Plaça del Castell núm. 5 i va pagar també les despeses per deixar-la en condicions per servir de Col·legi i Casa de Monges. Era l'any 1889 quan les germanes dominiques es van instal·lar definitivament a l'edifici de la plaça del Castell on es van dedicar a l'ensenyament privat.
L'any 1936, el comité revolucionari va fer inventari de tot el que hi havia a la Casa, permetent però que les germanes s'hi quedessin, encara que sense dedicar-se a l'ensenyament. Malgrat tot, i atès que les coses no pintaven gaire bé pels religiosos, van decidir abandonar la casa al cap d'un mes.
Ocupat ja el poble per l'exercit franquista, la comunitat es va tornar a reunir al poble el 25 de març de 1939, però atès que la casa estava inhabitable, mentre es feien les reparacions primordials, es van allotjar a cal Estanc. Les despeses de sanejament i reparació van anar a càrrec de l'Ajuntament i, pel que sembla, alguns veïns van proveir de mobles, estris de cuina, etc....
L'escola i la casa van romandre fins l'any 1953, en que, atès que hi havia molt poques nenes matriculades, la direcció provincial de la Comunitat va decidir tancar la casa.
Malgrat que l'Alcalde i dos regidors es van desplaçar a Vic per intentar convencer a la Priora Provincial, el 20 d'agost de 1953 es va tancar definitivament la Casa de les Monges i la seva escola privada.
Posteriorment, l'edifici va albergar durant algun temps l'escola de pàrvuls de Cubells, però aquesta ja es una altra història.
Fitxa:
Fundació: Any 1860.
Germanes Fundadores:
Rosa Casanovas Bou, Priora i primera mestra.
Petronila Arquerons Bonet.
Maria Roca Padrós.
Maria Masmiquel Bruguera, mestra.
Maria Bergadà Pou.
Nom del Col·legi:
Purificació de Maria.
Segons ens relaten les cròniques de la Congregació de les Germanes Dominiques de l'Anunciata, feia temps que el seu fundador, el Pare Francesc Coll, havia intentat diverses vegades implantar la seva congregació en Terres de Lleida.
Finalment, diverses germanes de la congregació es van presentar a oposicions per obtenir plaça de mestre en propietat, entre elles, una de les places que es van guanyar va ser la de mestra de Cubells.
El fet de que una integrant de la congregació guanyés la plaça de mestra de Cubells, va decidir el Pare Coll a instal·lar-hi definitivament una Casa de la congregació.
Finalment, la Casa de les Germanes de l'Anunciata es va fundar a Cubells l'any 1860. L'escola de les monges no va neixer per tant com una fundació privada, sinó que, en un primer moment, una de les germanes exercia el càrrec de mestra de l'escola pública de nenes.
En morir l'any 1868 aquesta primera mestra, la germana Rosa Casanoves, que al mateix temps era també la Priora de la Casa, va guanyar la plaça una mestra seglar però, per un acord amb les germanes de la casa, aquesta va acceptar partir-se el sou amb les monges i permetre que una d'elles continués fent de mestra de l'escola de Cubells com a substituta.
En morir però aquesta primera mestra seglar vint anys després, la plaça la va tornar a guanyar una altra mestra que no va acceptar el tracte de l'anterior i va decidir ocupar la seva plaça com a mestra de Cubells.
Les germanes, que fins llavors ocupaven l'habitatge de la mestra, el van haver d'abandonar i cercar un altre lloc on impartir l'ensenyament privat. Les minses mensualitats que cobraven i la precarietat dels habitants del poble, fruit d'unes quantes males collites seguides, van motivar que el Bisbe d'Urgell els afegís 25 pessetes anuals de dotació pel manteniment de la Casa.
Finalment, el rector de Cubells, mossén Antoni Pujal, va comprar la casa de la Plaça del Castell núm. 5 i va pagar també les despeses per deixar-la en condicions per servir de Col·legi i Casa de Monges. Era l'any 1889 quan les germanes dominiques es van instal·lar definitivament a l'edifici de la plaça del Castell on es van dedicar a l'ensenyament privat.
L'any 1936, el comité revolucionari va fer inventari de tot el que hi havia a la Casa, permetent però que les germanes s'hi quedessin, encara que sense dedicar-se a l'ensenyament. Malgrat tot, i atès que les coses no pintaven gaire bé pels religiosos, van decidir abandonar la casa al cap d'un mes.
Ocupat ja el poble per l'exercit franquista, la comunitat es va tornar a reunir al poble el 25 de març de 1939, però atès que la casa estava inhabitable, mentre es feien les reparacions primordials, es van allotjar a cal Estanc. Les despeses de sanejament i reparació van anar a càrrec de l'Ajuntament i, pel que sembla, alguns veïns van proveir de mobles, estris de cuina, etc....
L'escola i la casa van romandre fins l'any 1953, en que, atès que hi havia molt poques nenes matriculades, la direcció provincial de la Comunitat va decidir tancar la casa.
Malgrat que l'Alcalde i dos regidors es van desplaçar a Vic per intentar convencer a la Priora Provincial, el 20 d'agost de 1953 es va tancar definitivament la Casa de les Monges i la seva escola privada.
Posteriorment, l'edifici va albergar durant algun temps l'escola de pàrvuls de Cubells, però aquesta ja es una altra història.
Fitxa:
Fundació: Any 1860.
Germanes Fundadores:
Rosa Casanovas Bou, Priora i primera mestra.
Petronila Arquerons Bonet.
Maria Roca Padrós.
Maria Masmiquel Bruguera, mestra.
Maria Bergadà Pou.
Nom del Col·legi:
Purificació de Maria.
dijous, 21 de gener del 2010
Plaça de La Castella a començaments del segle XX (1900)
Una nova fotografia que m'ha tramés l'Emili Riera. Es molt semblant a la ja publicada anteriorment, on sembla que hi havia la major part del poble en algun tipus de festa. En aquesta, els protagonistes son els infants de Cubells. De forma que, pel que s'endevina, els nens estaven fent gimnàstica a la plaça, mentre les mares i les nenes feien d'espectadores. A més, la perpectiva de la plaça està girada una mica més a l'esquerra, endevinant-se altres edificis que no sortien a la primera fotografia.
UNA NOVA VISTA GENERAL DE CUBELLS AMB L'ANTIC MOLI D'OLI
L'amic i company Emili Riera (cal Sampadó) m'ha tramés aquesta fotografia amb una vista general de cubells, semblant a la ja publicada anteriorment, on s'hi pot descobrir a la part baixa al centre, l'antic Molí d'Oli. La diferència respecte a la primera, es que està presa una mica més propera a l'anterior i que la ressolució és molt més bona, el que permet veure, amb més claretat, tota l'estructura del casc antic de Cubells a primers del segle XX, vist des de la vessant sud (camí de Montgai).
dimecres, 9 de desembre del 2009
EL BARRI DE LA CARRETERA L'ANY 1965
Potser no li pertocaria figurar en un recull d'imatges antigues. Però des d'aquelles dates ja han passat 44 anys, i les transformacions urbanístiques han estat importantíssimes. Com podreu observar, encara no hi figura cap de les noves construccions de finals dels anys 60 i primers dels 70, com Cal Beltran, Cal Neroles, Cal Malanquenio. Evidentment tampoc hi figuren els nous habitatges construïts posteriorment, i ni tant sols la sèrie de magatzems agrícoles i granges. Aquest paisatge forma part de la meva primera infància, però desseguida s'hi van afegir nous elements que, per gran part de les generacions posteriors no van ser cap novetat. Atès que disposem de imatges de primers de segle XX, seria interessant situar-les unes al costat de les altres, juntament amb imatges més recents, per mostrar l'evolució urbana del que podriem anomenar com "l'eixample de Cubells".
ANY 1900. NEU AL CALVARI.
Una nova vista inèdita del Carrer calvari de Cubells l'any 1900. Es una postal amb una ressolució mol dolenta, però ens dóna una imatge inèdita d'aquest paratge nevat i on es continua endevinant a la part superior dreta les restes de l'antic molí de vent. Com a curiositat, cal esmentar que únicament s'observen habitatges a la part nord del carrer, estant la par de migdia sense ocupar o amb alguns corrals.
divendres, 10 de juliol del 2009
CUBELLS DESPRÉS DE LA GUERRA DE SUCESSIÓ SEGONS L'ENGINYER MILITAR JUAN MUÑOZ DE RUESTA
LA VISITA DE L'ENGINYER MILITAR JUAN MUÑOZ DE RUESTA AL CORREGIMENT DE LLEIDA.
El cos d'enginyers militars va constituir una de las corporacions professionales espanyoles que durant el segle XVIII i part del XIX es va dedicar a l'estudi de la geografia.
El document al que fem referència es una d'aquestes descripcions territorials. No es pot fixar l'any en que va ser elaborat, encara que ha se ser, sense cap mena de dubte entre l'any 1717 i l'any 1718.
Les observacions de Muñoz de Ruesta es refereixen a les condicions en que es trobaven les viles, llocs, castells i palaus de la vegueria de Lleida i sub-vegueria del Pallars (encara que la divisió formal en vegueries havia estat eliminada pel decret de nova planta i a partir d'ara cal parlar més de Corregiments) . La informació reunida havia de tenir el seu valor per ser emprada em operacions militars atès que, cal recordar que la Guerra de Sucessió no va finalitzar fins l'any 1714 i, per tant, en aquests temps l'aparell polític i militar borbònic encara havia de considerar la població catalana amb una certa preocupació davant la por a accions hostils. D'aquí en ve la insistència de l'enginyer en anotar la capacitat ofensiva i defensiva dels castells que visitava.
A part de la minsa descripció de Cubells, hi anoto també la d'altres poblacions properes o conegudes, per tal d'establir simil·lituds o comparacions.
Cubells
Esta distante de Balaguer tres oras, y tres de Agramunt, esta situado en alto tiene carreteras.
Es este Lugar del Marques de Camarasa, tiene setenta vezinos el Castillo estuvo en paraje eminente junto al Lugar allase totalmente arruinado y solo se conozen los vestigios de los cimientos fue obra mui diminuta y no ai memoria de quando fue demolida.
Alos
Esta distante de Balaguer quatro oras, y quatro de Agramunt, y de Lerida diez, situado en alto junto al rio Segre, no tiene carretera.
Es este Lugar del cavildo del Aseo de Urgel, tiene quarenta vezinos, el Palacio esta situado en paraxe mas alto que el Lugar, y todo se reduce a una avitacion mui capaz, no tiene agua, ni torre alguna, ni exterior que lo defienda ni aga fuerte, cerca de este Palacio en lo alto de la montaña, ai unos vestigios que indican aver avido fortaleza y en uno de ellos ai una capilla mui reducida, no es cosa de que se deva acer aprecio, el Palacio es de Dn Pedro Cartellar residente en Barcelona.
Guissona
Dista de Lerida cinco oras, esta situado en paraje eminente, tiene carretera.
Es este Lugar de Dn Francisco Cubells, residente en Lerida, tiene quince vezinos, y unida a las casas del Lugar, una casa de moderada vivienda, tiene lo ynterior algo derrotado y una de las murallas principales destruida, tiene cisterna, y no tiene exterior que la defienda.
Bilanova de Meya
Dista de Balaguer siete oras, y cino de Agramun, esta situado en paraje eminente, y montañoso.
Es esta villa, del Cavildo del Aseo de Urgel, tiene cient vezinos, el Castillo esta situado en lo mas alto del Lugar, unido a la Yglesia maior, y se reduce a tres murallas, principales de canteria, rotas por los dos costados, en lo ynterior no tiene avitacion, alguna, y en lo exterior, no tiene cosa fuerte, que lo defienda, no ai memoria, de quando fue demolido, este Castillo.
Juneda
Dista de Lerida quatro oras, esta en llano.
Es este Lugar, del Duque de Cardona, tiene cinquenta y ocho vezinos, el Castillo, estava situado, en un alto, junto al Lugar, y no ai memoria, de quando fue demolido, ni a quedado vestgio alguno.
Camarasa
Dista dos oras de Balaguer y quatro de Agramunt esta situado en unas montañas junto al rio Segre.
Es este Lugar de Marques de Camarasa tiene sesenta vezinos el Castillo fue demolido el año de quarenta y solo le an quedado tres torres todas ynavitables yncapaces de ofender ni defender en ellas.
Corvins
Esta distante de Lerida 2 oras, y tres de Balaguer, situado en alto, junto al rio Noguera.
Es este Lugar del gran prior de Malta, tiene catorze vezinos, y junto al Lugar en paraje alto tenia una casa nada fuerte la qual fue demolida por las tropas de S. Mag, y solo le an quedado parte de las murallas principales.
Alguaira
Dista de Lerida tres oras, esta situado a la falda de una montaña, tiene carretera para Lerida.
Es este Lugar de la Comendadoras de San Juan residentes en Barcelona, tiene sesenta vezinos, y junto al Lugar, en lo alto de la montaña, esta el Combento de dichas Comendadoras, es mui capaz pero esta mui destruido, tiene una Yglesia grande y de buena favrica, y delante del combento tiene una cerca la qual dicen que es para dar termino a la clausura, y por esta parte, es todo el terreno mui llano y por las demas del combento es ynacesible.
Segons els autors de l'estudi sobre aquest document, cada veí podia correspondre a 5,3 habitants, encara que caldria posar en dubte aquesta relació, atès que ens donaria una població molt reduïda ( a Cubells 318 habitants) que en cap cas es correspondria amb l'assolida amb anterioritat ni posteriorment, no tant sols a Cubells, sinó a la major part de les poblacions esmentades a l'estudi. Es cert que la Guerra dels Segadors (1640-1652), la Guerra amb França ( 1689-1698) i la Guerra de Sucessió (1702-1714), van produir els seus estralls i crisis de subsistència que podrien explicar una davallada de la població, però els nivells de poblament expressats en el document son inferiors inclús als posteriors als cicles pestífers i de fam de mitjants del segle XIV.
dimarts, 30 de juny del 2009
L'HOSTAL ROMA A COMENÇAMENTS DELS ANYS 60
A part de l'edifici de l'hostal, ben diferent de l'actual, hi podem descobrir l'antiga casa de correus ( a l'esquerra de la postal) amb el seu característic disseny rodó i teulat punxegut i, com a curiositat, encara no s'observa la presència de la Bàscula (no l'actual, sinó la que hi havia hagut paral·lela a la carretera abans del nou emplaçament de la bàscula, a finals dels anys 80 i començament del 90, paral·lela al carrer aixerà)
dimarts, 16 de juny del 2009
CUBELLS A LA "GUIA GENERAL INFORMATIVA" DE L'ANY 1932
GUIA GENERAL INFORMATIVA. Anuario Gráfico, interprovincial de comunicaciones. Agricultura, Ganadería, Comercio, Industria, Profesiones, Legislación, Estadística e Informes generales de Lérida, Huesca y sus provincias.
( He aconseguit un exemplar d'aquesta guia, de l'any 1932, on, a més d'una descripció molt breu del poble, es ressenyen els diferents comerços i oficis que hi havia i, especialment, els titulars dels mateixos. Us encoratjo a que entre tots poguem determinar a quina família o casa pertanyia cadascún)
CUBELLS.
Celebra fiesta mayor el 8 de septiembre; es Villa con Ayuntamiento de 1358 habitantes a 39 kilometros de Lérida, 15 de Balaguer y 11 de Artesa de Segre. Conserva un antiguo Castillo de carácter románico cuya puerta principal constituye una bella muestra de dicho estilo. Su campo produce cereales, legumbres, aceite y vino. Cria ganado lanar. A su término se halla agregado el de Torre de Fluviá y varios albergues y caserios.
ABACERÍAS: Armengol, Jose Antonio y Sindicato Agrícola.
AVES: Solé Castells, Pedro.
BARBERIA: Abella Pané, Jaime.
CAFÉS: Sindicato Agrícola y Pané Farré José.
CARPINTERIAS: Escubés Gilart, Amadeo.
CARNICERÍAS: Balsells Vila, Domingo.
CONTRUCTOR DE CARROS: Ricart Solé, Alejandro.
HERRERIAS: Poch Castells, Pedro y León Casals, Rafael.
LECHERIAS: Castells Amorós, Francisco; Camps Sabanés Antonio y Llombart Pons, Valerio.
MÉDICOS: Serralta Suñé Andrés y Valentines Cardona, José.
MOLINO HARINERO: José Segarra Hermanos.
MERCERÍAS: José Antonio Armengol.
PANADERÍAS: José Llordés Reig y Rafael Viladrich Badía.
POSADAS: Ramon Casals y Juan Cadesu.
PRENSA HIDRÁULICA: José Pané Farré y Vicente Castellá Guibert.
SOCIEDADES: Fraternidad Republicana, La Artesana Agrícola y Sindicato Agrícola.
ZAPATERO: José Parés Amill.
dissabte, 30 de maig del 2009
ANY 1882. DESCRIPCIÓ SEGONS EL DICCIONARI DE PABLO RIERA SANS.
ANY 1882.
DICCIONARIO GEOGRÁFICO, ESTADÍSTICO, HISTÓRICO, BIOGRÁFICO, POSTAL, MUNICIPAL, MILITAR MARÍTIMO Y ECLESIÁSTICO DE ESPAÑA Y DE SUS POSESIONES DE ULTRAMAR.
CUBELLS: L. Con ayuntamiento, al que se hallan agregados el l. De Torre de Fluvià y 119 eidificios, viviendas y albergues aislados. Cuenta con 1478 habitantes y 450 edificios de los cuales 11 estan habitados temporalmente y 105 inhabitados. Organizacion Civil. Corresponde a la provincia de Lérida y al distrito de Balaguer para las elecciones de diputados tpovinciales y las de cortes. Organización Militar. Capitania General de Cataluña y Gobierno Militar de Lérida. Organización Eclesiàstica: Pertenece a la diócesis de Seo de Urgel, arciprestazgo de Balaguer y tiene una Iglesia Parroquial bajo la advocación de San Pedro, cuyo curato es de categoria de término. Además hay otras dos Iglesias bajo las advocaciones de San Miguel Arcángel y el Dulce nombre de Maria. Organización Judicial: Háyase adscrito al partido judicial de Balaguer y sometido con este a las audiencias de lo criminal de Tremp y Territorial de Barcelona, distando 34 Km de Lérida y 11 del partido. Organización económica: Para el pago de los impuestos depende de la delegación de hacienda de la provincia. Servicio Público: Recibe y emite la correspondencia por encargo de Lérida a Balaguer y Artesa de Segre. Obras Públicas y medios de comunicación: Los caminos con que cuenta para la comunicación y tránsito son vecinales, en peor o mejor estado, pudiendo transitar ruedas por alguno. Instrucción Pública: De fondos municipales se costean dos escuelas, una para cada sexo, habiéndola también en su agregado, concurridas de buen número de alumnos de ambos sexos. Artes, oficios e industrias: Además de la agricultura cuéntanse algunas industrias y comercios que, aunque no de gran importancia, concurren al sostenimiento de braceros, dando alguna vida a la población. Entre los habituales se ven ejercitadas las profesiones y oficios mecánicos más idispensables. Población: Hállase formada esta, sin incluir a su agregado, por 305 edificios, distribuidos en cuatrto calles de regular forma y extensión, unas cuantas más estrechas e irregulares y 4 plazas, siendo en general la construcción de sus edificios sencilla y de pocas comodidades, exceptuando algunas casas modernas que ofrecen más capacidad, mejor aspecto y condiciones. La casa consistorial, así como la iglesia, responden cumplidamente a su respectivo objeto, aunque carecen de importancia artística. Dos fuentes de exquisitas y abundantes aguas surten al vecindario. Situación geográfica y topográfica: Sobre la cima de uno de los varios cerros que forman la cordillera que corre de este a oeste, bien combatida de los vientos y disfrutando de alegres vistas y saludable clima, hállase situada la villa que no ocupa, cuyos límites son por el Norte, términos de Alós y Rubió; al Este el de Forcada y Monclá; al Sur los de Flix y Mongay y al oeste los de Camarasa y Asentin, abarcando una extensión de 6 a 8 K. Por todos los lados.. El Terreno forma inclinación de Norte a Este y el cultivo importante es el viñedos que es a la única producción que se muestra favorable la flojedad del terreno, pizarroso y estérial para otro cultivo. Solo unas cuantas hectáreas a uno de los extremos mejora las condiciones y es donde se recolectan cereales y principalmente aceituna. El terreno carece de corrientes que lo fertilicen, así como de monte, a pesar de sus quebraduras y cordilleras. Las producciones principales son de vino y aceite, pues las demás se reducen a lograr para el consumo, cereales, legumbres y algo de hortalizas. Críase ganado lanar y vacuno, manteniendo de otras espécies el necesario a la agricultura y servicio del vecindario. Hay caza de conejos y perduices, no escaseando los animales Dañinos, consistiendo su más importante comercio en la exportación de caldos e importación de los distintos artículos de que se carece.
dilluns, 20 d’abril del 2009
MAPA DE LA ZONA DE CUBELLS I MONTGAI AL SEGLE XIV
FRAGMENT D'UN MAPA GENERAL DE LES TERRES DEL MARQUESAT, QUE SEGURAMENT PODRIEM DATAR A MITJANS DEL SEGLE XIV.
(Podeu clicar al damunt amb el ratolí per fer-lo més gran)
Es interessant comprovar que, a part de Camarasa, Cubells i Montgai, també hi figura La Torre de Fluvià (anomenada Fluvià únicament) els enclavaments coneguts de Pugís, Flix, Bensa i Mérita, que en aquella època ja apareixen com despoblats, i altres dos enclavaments que caldria cercar i establir, situats segurament al terme de Montgai o entre aquest terme i el de Cubells: Labella i Montesquiu.
També hi figura al costat de cada poble, el nombre de cases que hi havia, relacionant-ne 100 a Camarasa i Cubells, 45 a Montgai i 9 a La Torre de Fluvià. Els altres enclavaments figuren com a despoblats.
Es interessant també el diferent mode en que es dibuixa cada poble: així, Camarasa i Cubells els representa com encerclats per una muralla, amb torres de defensa i amb un castell al cim, mentre que Montgai figura únicament amb muralla, però sense torres ni castell i la Torre de Fluvià apareix com unes quantes cases, sense muralla, amb un petit castell al cim.
(Podeu clicar al damunt amb el ratolí per fer-lo més gran)
Es interessant comprovar que, a part de Camarasa, Cubells i Montgai, també hi figura La Torre de Fluvià (anomenada Fluvià únicament) els enclavaments coneguts de Pugís, Flix, Bensa i Mérita, que en aquella època ja apareixen com despoblats, i altres dos enclavaments que caldria cercar i establir, situats segurament al terme de Montgai o entre aquest terme i el de Cubells: Labella i Montesquiu.
També hi figura al costat de cada poble, el nombre de cases que hi havia, relacionant-ne 100 a Camarasa i Cubells, 45 a Montgai i 9 a La Torre de Fluvià. Els altres enclavaments figuren com a despoblats.
Es interessant també el diferent mode en que es dibuixa cada poble: així, Camarasa i Cubells els representa com encerclats per una muralla, amb torres de defensa i amb un castell al cim, mentre que Montgai figura únicament amb muralla, però sense torres ni castell i la Torre de Fluvià apareix com unes quantes cases, sense muralla, amb un petit castell al cim.
dimarts, 7 d’abril del 2009
LES CASES DEL REI. EL MES DEL VET
LES CASES DEL REI. EL MES DEL VET. PERE DE PALAU INCREMENTA EL SEU PRESTIGI I PATRIMONI.
Al segle XIII, els reis tenien el costum de residir temporades en diversos llocs. Per aquest motiu, solien tenir casa pròpia a les principals poblacions dels seus dominis.
Quan anaven a residir a alguna vila o ciutat on, si hi tenien casa no estava prou moblada i aparellada, era usual que els veïns i particulars els deixessin els mobles i aixovar. El que al començament va ser un acte voluntari o de cortesia, va acabar esdevenint una obligació més dels veïns i subdits.
Atès que les cases i palaus reials requerien qui en tingués cura, els reis van adoptar el costum de lliurar-los a persones de la seva confiança, perque els habitessin a precari i els mantinguessin en bones condicions.
Essent Camarasa, Cubells i Montgai patrimoni reial, també hi posseïen els reis cases i palaus. Per això el Rei va concedir a Pere de Palau que habités les seves cases, a condició de que les tingués ben aparellades, fent si convenia les obres necessàries i a costa del sobirà.
Per tant, a partir de l'any 1270, tenim al batlle Pere de Palau intal·lat en les millors cases de batllia, d'on no se'n mouria fins que, després d'incrementar la seva riquesa i poder, se'n faria de nova planta (que precisament faria alçar amb la contribució, en diners o amb treball personal, dels veïns dels termes)
EL MES DEL VET.
Amb el poder i immunitat que li atorgava el seu càrrec de batlle, amb el prestigi de residir en les cases del Rei, i amb l'ajut de parents i valedors, el batlle Palau es va saber aprofitar de les particularitats locals i de la seva posició. Una de les actuacions exemplars, es haver-se dedicat a vendre vi, en profit propi, durant el mes del vet, sense que ningú li pogués contradir.
Era costum feudal vedar o prohibir la venda pública de vi durant un dels mesos de l'any, l'anomenat mes del vet. (aquest costum derivava de que, en satisfer-se la major part dels tributs en espècie, pel que fa al vi, la manera de convertir el tribut en diners era establir que, durant un dels mesos de l'any, tohom s'havia de proveir de vi del celler del senyor).
A Camarasa, Cubells i Montgai, el mes del vet comernçava per Sant Joan. Pere de Palau ho va explotar convenientment en el seu profit: En aquesta temporada, atès que ell era l'únic que podia vendre vi en tota la batllia, el venia pel doble del seu preu ordinari.
Així, Pere de Palau, a l'arribar cada collita de vi, es quedava la part del Rei, hi afegia el vi de la seva collita, i ho venia tot en el mes del vet al doble del seu preu, quedant-se pel seu profit la totalitat dels ingressos, sense rendir comptes al Rei.
Quan anaven a residir a alguna vila o ciutat on, si hi tenien casa no estava prou moblada i aparellada, era usual que els veïns i particulars els deixessin els mobles i aixovar. El que al començament va ser un acte voluntari o de cortesia, va acabar esdevenint una obligació més dels veïns i subdits.
Atès que les cases i palaus reials requerien qui en tingués cura, els reis van adoptar el costum de lliurar-los a persones de la seva confiança, perque els habitessin a precari i els mantinguessin en bones condicions.
Essent Camarasa, Cubells i Montgai patrimoni reial, també hi posseïen els reis cases i palaus. Per això el Rei va concedir a Pere de Palau que habités les seves cases, a condició de que les tingués ben aparellades, fent si convenia les obres necessàries i a costa del sobirà.
Per tant, a partir de l'any 1270, tenim al batlle Pere de Palau intal·lat en les millors cases de batllia, d'on no se'n mouria fins que, després d'incrementar la seva riquesa i poder, se'n faria de nova planta (que precisament faria alçar amb la contribució, en diners o amb treball personal, dels veïns dels termes)
EL MES DEL VET.
Amb el poder i immunitat que li atorgava el seu càrrec de batlle, amb el prestigi de residir en les cases del Rei, i amb l'ajut de parents i valedors, el batlle Palau es va saber aprofitar de les particularitats locals i de la seva posició. Una de les actuacions exemplars, es haver-se dedicat a vendre vi, en profit propi, durant el mes del vet, sense que ningú li pogués contradir.
Era costum feudal vedar o prohibir la venda pública de vi durant un dels mesos de l'any, l'anomenat mes del vet. (aquest costum derivava de que, en satisfer-se la major part dels tributs en espècie, pel que fa al vi, la manera de convertir el tribut en diners era establir que, durant un dels mesos de l'any, tohom s'havia de proveir de vi del celler del senyor).
A Camarasa, Cubells i Montgai, el mes del vet comernçava per Sant Joan. Pere de Palau ho va explotar convenientment en el seu profit: En aquesta temporada, atès que ell era l'únic que podia vendre vi en tota la batllia, el venia pel doble del seu preu ordinari.
Així, Pere de Palau, a l'arribar cada collita de vi, es quedava la part del Rei, hi afegia el vi de la seva collita, i ho venia tot en el mes del vet al doble del seu preu, quedant-se pel seu profit la totalitat dels ingressos, sense rendir comptes al Rei.
dissabte, 28 de març del 2009
CAPÍTOL I. L'ASSASSINAT DE L'OLLER DE CUBELLS. LINXAMENT DE GUILLEM DE MEIÀ I PERE DE PANERES. LA SERRA DE LES FORQUES
L'ASSASSINAT DE OLLER DE CUBELLS. LINXAMENT DE GUILLEM DE MEIÀ I PERE DE PANERES. LA SERRA DE LES FORQUES. PERE DE PALAU, BATLLE REIAL, CORRUPTE I MANIPULADOR. UN PERSONATGE SINISTRE.
Cap als anys 1266 o 1267, tenia cura de les rendes de Camarasa, Cubells i Montgai, un jove anomenat Pere de Palau, per encàrrec de Martí de Vall·llebrera, a qui les hi havia concedit per termini de tres anys el Rei.
Pere de Palau actuava també, “de facto”, com a batlle reial, per encàrrec de Jaume de Cervera, qui tenia pel Rei els esmentats termes.
Dos veïns de Cubells, Guillem de Meià i Pere de Paneres, van ser inculpats de la mort d'un altre veí, N'Oller de Cubells.
Els dos presumtes homicides van fugir al Castell d'Alòs, llavors tingut per Pere d'Ayerbe, germà bastard del Rei Pere, confiant en la protecció de Jaume de Cervera.
Una nit, van compareixer prop del Castell d'Alòs una comitiva de vint a trenta homes, comanats per Pere de Palau, Martí de Vall-llebrera i Francinach, porter reial.
Al cap d'una estona, Francinach i Martí, acompanyats d'alguns peons, van entrar a buscar els acusats i se'ls van endur i els van tancar a Camarasa a la casa de Pere de Palau.
En assabentar-se'n de que els tenien presos, parents de l'Oller i altres amics seus, van anar a Camarasa a parlar amb Pere de Palau per sol·licitar, a canvi de diners, el lliurament dels dos presoners i d'un altre, de nom Bernat de Meià, qui també estava reclamat per la justícia pel mateix crim, encara que estava fugit.
En Palau, d'acord amb Vall-llebrera, va acceptar la proposta, a canvi del pagament de tres-centes masmudines (un tipus de moneda almohade equivalent a mitja dobla d'or) i, al cap de tres dies de tenir-los presos, sense iniciar cap procés o investigació per saber si havien estat o no els assassins de l'Oller, els va lliurar als seus parents.
Els Oller se'ls van endur a un tossal enfront del Castell de Cubells (que podia ser ben bé la Serra de les Forques i que d'aquí en vingués el nom). Abans de clarejar el dia, els dos acusats penjaven ja de les forques: la venjança dels Oller s'havia acomplert. La gent de Cubells, esfereïts per l'espectacle, van despenjar l'endemà els dos cadàvers.
Poc després, el batlle Palau va anar a Cubells i es va incautar dels bens d'en Paneres i Guillem de Meià, així com dels d'en Bernat de Meià, també inculpat i fugit. Es calcula que passaven de dos mil sous els diners aconseguits i se'ls van repartir sense cap remordiment en Pere de Palau, Jaume de Cervera i Martí de Vall-llebrera ( les rendes anuals del tres termes de Camarasa, Cubells i Montgai, tot just arrribaven als dos mil quatre-cents sous).
Passats els tres anys que en Martí de Vall-llebrera va cobrar les rendes, el Rei les va tornar a Jaume de Cervera. Jaume de Cervera i Pere de Palau, com s'ha pogut comprovar, s'entenien prou bé i Palau va quedar a Camarasa, Cubells i Montgai com a representant d'en Cervera i com a Batlle Reial.
Aviat començaria a fer sentir el pes de la seva autoritat, i el seu patrimoni i influència creixerien, aconseguint partit propi i complicitats que l'empàraven i el protegien en les seves posteriors malvestats.
La història de Pere de Palau podriem dir que comença aquí, i aquesta acció no seria la més sinistra. Al llarg del temps aniria ampiant el seu poder i, cada cop sentint-se més segur, la seva ambició i corrupció anirien creixent.
Qui sap si el nom de Serra de les Forques prové d'aquests esdeveniments. Els fets son prou greus i colpidors, com per haver quedat aquest mal nom al paratge on foren linxats, sense judici ni investigació, en Pere de Paneres i Guillem de Meià, dos veïns de la Vila.
dissabte, 10 de gener del 2009
SANT PERE DE CUBELLS, NOVAMENT OBLIDADA
El passat divendres 9 de gener es va publicar la notícia de que "la Caixa" en col·laboració amb la Generalitat, invertiria 18 milions d'euros en obres de restauració i millora del romànic català.
Entre els monuments escollits hi ha l'església de Santa Maria del Castell de Cubells, amb una inversió prevista de 100.000 euros.
Com a Cubellés, em sento orgullós de que novament l'església de Santa Maria sigui objecte de reconeixement i intervenció.
Malgrat això, com a Cubellés, enamorat també de l'altre gran temple de la vila, l'església de Sant Pere, m'entristeix que, una altra volta, aquest magnífic edifici hagi estat injustamen oblidat.
L'església de Santa Maria ha estat restaurada i estudiada amb fons públics; i ha rebut la major part de les atencions de les autoritats aquests últims anys. Es una obra cabdal del romànic de l'escola lleidatana i, de ben segur, si l'economia ho permetés, hauria d'haver rebut més inversió (sobretot en l'apartat arqueològic per intentar redescobrir les restes del Castell).
Però, i l'església de Sant Pere ?
No mereix també una inversió quer acabi de resultar el seu caràcter monumental i un estudi acurat que la situi al lloc que li correspòn. Es una de les poques, i millors, mostres del Gòtic i de la transició del romànic a les terres de Lleida.
Havia servat al seu interior obres dels millors mestres de la pintura i l'escultura gòtica a Catalunya, com el retaule d'en Pere Serra i l'escultura de Sant Pere avui al museu Marés de Barcelona.
Actualment encara conseva la seva majestuositat com a temple i una intervenció acurada podria resaltar-la i tornar-li part de la seva esplendorositat.
Es podrien restaurar i resaltar les dues capelles laterals gòtiques de l'esquerra de l'absis, que contenen interessants detalls esculurals tant en els capitells com en les claus de volta. Amb una bona il·luminació i una neteja i la supressió de la sagristia n'hi hauria prou ( la sagristia la podrien reubicar a la primera capella lateral esquerra, on hi ha el museu o magatzem, que per actuacions diverses ha perdut els seus valors arquitectònics)
Es podria eliminar i substituir l'actual altar i les modificacions dels anys seixanta, per tal de retornar la zona de l'altar major i de l'absis a la seva situació original.
No sé si és possible canviar el destí dels ajuts, però, si més no, es podria explorar la possibilitat de fer-ho.
Potser llavors, amb una intervenció decidida a Sant Pere, Cubells podria presumir de tenir, a més d'una de les obres cabdals del romànic lleidatà, una de les poques mostres del gòtic primerenc a les terres de Lleida, i l'atractiu cultural i monumental de la vila es multiplicaria.
Entre els monuments escollits hi ha l'església de Santa Maria del Castell de Cubells, amb una inversió prevista de 100.000 euros.
Com a Cubellés, em sento orgullós de que novament l'església de Santa Maria sigui objecte de reconeixement i intervenció.
Malgrat això, com a Cubellés, enamorat també de l'altre gran temple de la vila, l'església de Sant Pere, m'entristeix que, una altra volta, aquest magnífic edifici hagi estat injustamen oblidat.
L'església de Santa Maria ha estat restaurada i estudiada amb fons públics; i ha rebut la major part de les atencions de les autoritats aquests últims anys. Es una obra cabdal del romànic de l'escola lleidatana i, de ben segur, si l'economia ho permetés, hauria d'haver rebut més inversió (sobretot en l'apartat arqueològic per intentar redescobrir les restes del Castell).
Però, i l'església de Sant Pere ?
No mereix també una inversió quer acabi de resultar el seu caràcter monumental i un estudi acurat que la situi al lloc que li correspòn. Es una de les poques, i millors, mostres del Gòtic i de la transició del romànic a les terres de Lleida.
Havia servat al seu interior obres dels millors mestres de la pintura i l'escultura gòtica a Catalunya, com el retaule d'en Pere Serra i l'escultura de Sant Pere avui al museu Marés de Barcelona.
Actualment encara conseva la seva majestuositat com a temple i una intervenció acurada podria resaltar-la i tornar-li part de la seva esplendorositat.
Es podrien restaurar i resaltar les dues capelles laterals gòtiques de l'esquerra de l'absis, que contenen interessants detalls esculurals tant en els capitells com en les claus de volta. Amb una bona il·luminació i una neteja i la supressió de la sagristia n'hi hauria prou ( la sagristia la podrien reubicar a la primera capella lateral esquerra, on hi ha el museu o magatzem, que per actuacions diverses ha perdut els seus valors arquitectònics)
Es podria eliminar i substituir l'actual altar i les modificacions dels anys seixanta, per tal de retornar la zona de l'altar major i de l'absis a la seva situació original.
No sé si és possible canviar el destí dels ajuts, però, si més no, es podria explorar la possibilitat de fer-ho.
Potser llavors, amb una intervenció decidida a Sant Pere, Cubells podria presumir de tenir, a més d'una de les obres cabdals del romànic lleidatà, una de les poques mostres del gòtic primerenc a les terres de Lleida, i l'atractiu cultural i monumental de la vila es multiplicaria.
dijous, 18 de desembre del 2008
POSTAL AMB CINC VISTES DE CUBELLS. 1965
Una postal amb cinc vistes de Cubells, l'any 1965. Es interessant la imatge de l'aniga pica de Sant Julià (que molts la recordem encara); la vista de barri de la carretera sense cap de les noves construccions dels anys 70; la plaça de La Castella amb arbres al bell mig i la vista del poble des del Calvari, ben diferent de l'actual.
dimecres, 17 de desembre del 2008
VISTA DE CUBELLS DES DE LA CARRETERA DE LA TORRE DE FLUVIÀ. ANY 1965
Una nova imatge de Cubells, de l'any 1965, que si bé no té l'antiguitat de les anteriors, està realitzada abans dels enderrocs per ruïna de mitjants dels anys 70.
Es interessant la diferència amb l'actualitat, de cases com Cal puspau, cal noves, cal vicent, cal ximeio, i inclús comprovar que encara entava dempeus cal Parenòstic (entre cal vicent i cal fonso o cal espinac)
Per veure més la imatge cal que cliqueu damun d'ella amb el ratolí.
diumenge, 7 de desembre del 2008
CUBELLS, SEGONS EL "DICCIONARIO GEOGRÁFICO-ESTADÍSTICO-HISTÓRICO DE ESPAÑA Y SUS POSESIONES DE ULTRAMAR. ANY 1845.
Una nova descripció de Cubells, en un diccionari geogràfic, el de Pascual Madoz, un dels diccionaris més ben valorats encara que pugui tenir imprecisions.
CUBELLS. Villa con Ayuntamiento, en la provincia de Lérida (6 leguas), partido judicial de Balaguer (2 leguas) Audiencia Territorial y Capitanía General de Cataluña (Barcelona, 19 2/3 Leguas), diócesis de la Seo de Urgel (16 leguas); situado en la cima y circunferencia de uno de los varios cerros que constituyen la cordillera, que corre de este a oeste, paralela a otra de mayor elevación de que forman parte los nombrados de Rubions, San Jorge y Sierra Carbonera. Sus alegres vistas se extienden por el sur hasta los montes del Tallat y priorato en la provincia de Tarragona, dominando todo el Urgel; la combaten todos los vientos y su clima es sano.
Tiene 350 casas distribuidas en 4 calles principales, 12 callejuelas de travesía y 4 plazas. Hay casa municipal y cárcel en el piso bajo de una casa particular situada en una de las citadas plazas; cuyo zaguán es de propiedad del Ayuntamiento que lo compró con este objeto.
La escuela de instrucción primaria a la que acuden los niños de Rubió y Foradada es de fundación particular; servida por un eclesiástico que enseña a leer, escribir y gramática latina a unos 40 alumnos que la frecuentan; su dotación es de 6.400 reales, pero con la obligación de cumplir algunas piadosas disposiciones del fundador.
La Iglesia (San Pedro) tiene por anejo la torre de Fluvià y su comunidad se compone de un cura y 6 beneficiados, sacristán, campanero y dos monaguillos. Además se hallan otras 2 iglesias, la una al extremo norte bajo la advocación del dulce nombre de María y la otra al extremo este titulada San Miguel Arcángel; ambas muy reducidas y de poco mérito. En la parte más elevada de la población, junto a la iglesia y hacia el norte, se halla el cementerio, muy capaz y ventilado.
Se extiende el término de norte a sur (2 leguas) y de este a oeste ( 1 1/3 de legua), confinando por el norte con el de Alós y Rubió (a 2/3 de legua); este con el de Foradada y Monclá a igual distancia; sur con el de Montgay y Flix a 1 1/3 leg, y oeste a Camarasa y Asentiu a la misma distancia de los dos primeros. Se encuentra en el a ¾ de hora por el lado este el expresado caserío y término rural de Torre de Fluvià. Hay en el mismo dos fuentes, una en dirección este y otra en dirección oeste, ambas al pie del cerro donde esta situada la población, en el fondo de una cortadura de dicha cordillera que divide el término de este a oeste formando dos horizontes enteramente distintos; su calidad es mala, no pudiéndose aprovechas más que para uso de caballerías y ganado; sirviéndose los vecinos para sus necesidades, de dos balsas que se recoge en tiempo de lluvias.
EL TERRENO consiste en un plano inclinado en la parte superior del término , o sea desde la villa hasta su extremo, en dirección norte y este; se encuentra plantado de viñedo cuya tierra es muy floja y pizarrosa. La parte inferior y opuesta a aquella se compone de terreno mucho más fuerte, cuya superficie muy quebrada y barrancosa se halla plantada de olivos, habiendo en sus hondonadas toda la tierra blanca para cultivo y siembre de granos. Todo en el en general es áspero y poco productivo de cereales, siendo la parte norte mucho más elevada que la del mediodía. NO tiene ríos ni arroyos que lo fertilicen, pero no obstante, en épocas lluviosas corren por su parte inferior algunos barrancos que llevan gran cantidad de agua. No se encuentran en este terreno otros montes que el en que está situada la población y los que forman la cordillera nombrada que va de este a oeste; en los que en su parte norte se cría muchas vides y la de sur olivos, únicos árboles que contienen. En las faldas de estos montes hay porciones de terreno donde se crían buenas yerbas de pasto.
CAMINOS , dirigen a Balaguer, Agramunt, Artesa, Pons y Camarasa; todos en mal estado excepto el que conduce a Pons que es regular. CORREOS, tiene cartería; y pasa por esta villa el que conduce la correspondencia de Balaguer a Artesa de Segre, y de este punto a Tremp y Seo de Urgel, los domingos, martes y viernes a las cuatro de la tarde, que llega el de Balaguer, saliendo los mismos días a las dos de la madrugada el que viene de la montaña y sale en la misma dirección.
PRODUCCIÓN, trigo, cebada, centeno, legumbres, vino y aceite; la mayor parte de la cosecha de estos dos últimos artículos, que en años comunes se venden a 5 a 6 reales el cántaro de vino y de 9 a 6 reales el cortan de aceite; se cría ganado lanar de propiedad particular; y se mantiene el ganado vacuno y mular indispensable para la labranza; hay caza abundante de conejos, perdices y liebres y algún que otro animal dañino.
ARTES E INDUSTRIA, de las primeras hay la necesarias para atender la necesidades de la villa y respecto a la segunda se reduce a un molino harinero que se halla en el término y solo muele en años de muchas lluvias, y otro aceitero en la población, de seis prensas, muy bueno y productivo.
COMERCIO: Exportación de frutos de su cosecha que se venden en los mercados de Agramunt y Artesa de Segre; menos el vino que por lo común se consume todo en Balaguer, en cuyo punto proveen de los generos y artículos de que acrecen: hay cuatro tiendas de abacería y 2 de marchantería, muy poco provistas.
POBLACIÓN: 177 vecinos, 1060almas. CAPITAL IMPONIBLE: 178.342 reales. CONTRIBUCIÓN: el 14,28 por 100 de esta riqueza. PRESUPUESTO MUNICIPAL: 8.000 reales, que se cubren con el producto del arriendo del molino aceitero, mesón y yerbas de pasto de cuya cantidad se pagan 320 reales anuales al secretario del ayuntamiento.
divendres, 14 de novembre del 2008
PLAÇA DE LA CASTELLA ALS ANYS 60.
Perdoneu pels 4 mesos sense cap publicació.
Entre les vacances d'estiu i el llamp del dia 10 de setembre que se'm va carregar tot el sistema informàtic, no havia pogut accedir novament al blog.
Aquí us deixo una imatge de la Plaça de la Castella als anys 60 del segle passat. Es anterior a la primera pavimentació del casc antic, que es va fer a partir de mitjans dels 70. Molts no l'haureu vist, però jo encara la recordo i recordo també, encara que no s'aprecii a la fotografia, que hi havia un petit espai pavimentat al centre de la plaça, que s'havia utilitzat per fer els balls de festa major i per patinar.
divendres, 4 de juliol del 2008
MUSEU DIOCESÀ D'URGELL. EL RETAULE DE SANT BARTOMEU
Al Museu Diocesà d'Urgell (La Seu d'Urgell) hi ha exposdat un altre dels retables que van formar part de l'Església de Sant Pere de Cubells.
El retaule de sant Bartomeu, manifesta un profund realisme i una vigoria colpidora en les escenes. El presideix la figura de sant Bartomeu que descansa sobre una peanya de caire descendent, ornada amb un delicat relleu que representa el Crist sofrent amb la Verge i Joan als costats. A la part inferior, en forma de predel-la, hi ha la resta del col-legi apostòlic.
En la part alta, al costat del sant, hi ha quatre plafons, coronats amb arcuacions de gòtic florit, amb escenes del seu martiri. Corona tot el conjunt un bellísim dosser, rematat per un esvelt pinacle.
El retaule de sant Bartomeu, manifesta un profund realisme i una vigoria colpidora en les escenes. El presideix la figura de sant Bartomeu que descansa sobre una peanya de caire descendent, ornada amb un delicat relleu que representa el Crist sofrent amb la Verge i Joan als costats. A la part inferior, en forma de predel-la, hi ha la resta del col-legi apostòlic.
En la part alta, al costat del sant, hi ha quatre plafons, coronats amb arcuacions de gòtic florit, amb escenes del seu martiri. Corona tot el conjunt un bellísim dosser, rematat per un esvelt pinacle.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)