UNA PART DEL RETAULE DE PERE SERRA AL MUSEU MARICEL DE MAR A SITGES

.

..

.

.

.

.

.

.

.

.

.

75 x 58 cm (Resurrecció) ............................................... ...... 76 x 61 cm (Nativitat)

Continuant amb la recerca de les diverses peces en que es va escampar el Retaule de Sant Pere de Cubells, he aconseguit una mostra de les dues peces exposades al Museu Maricel de Mar de Sitges, que publico juntament amb una descripciómés detallada de tot el retaule.

Els dos compartiments que es conserven al Museu Maricel de Sitges, en què es representen les escenes de la Nativitat i la Resurrecció de Crist, van formar part del retaule major de l’església de Sant Pere de Cubells.

A més d’aquestes dues composicions, que formaven part de la predel·la del moble, es conserven nou imatges de la narrativa hagiogràfica de sant Pere i la taula de l’Epifania, en col·leccions privades barcelonines i al Museu de Bellas Artes de Bilbao; altres tres escenes del bancal es custodien al Museu Nacional d’Art de Catalunya. El conjunt era presidit per una escultura del sant Apòstol, atribuïda a l’imatger Pere de Santjoan, ara guardada al Museu Marès.

El conjunt estava format per quatre carrers laterals amb escenes de la vida de sant Pere, dos a cada banda del carrer principal, en què s’incloïa l’escultura de l’apòstol.
Suposem que el bancal constava de dos cossos de quatre imatges cadascun, un a cada costat del sagrari, els quals narraven els episodis dels Goigs de la Mare de Déu.

Així doncs, el retaule de Sant Pere de Cubells va ser una de les obres més importants de l´época no només per l’amplitud de la narrativa hagiogràfica, sinó també per les novetats tipològiques del conjunt i per l’elevada qualitat pictòrica.

La Nativitat de Sitges resta situada sota el cobert d’un estable que acull la Mare de Déu, agenollada davant del seu fill, de sant Josep, dels pastors i també de l’ase i el bou. En l’escena de la Resurrecció de Crist¨, destaca la presència de la Mare de Déu segons un model del tres-cents conreat al taller dels Serra i altres pintors, el qual encara té validesa a principis del segle XV. L’artista també hi inclou la figuració dels arbres de l’hort de Josep, lloc on va se enterrat Crist, entre els quals cal destacar el xiprer situat entre mare i fill. El fullatge perenne d’aquest arbre sembla al·ludir al concepte d’immortalitat que es desprèn de la imatge

CUBELLS I LA REINA ELISENDA DE MONTCADA

Una dada curiosa que he conegut recentment es que el Marmessor Testamentari de la Reina Elisenda de Montcada va ser Arnau de Carbessí, rector de l'església de Sant Pere de Cubells.

Elisenda de Montcada (1292-1364) va ser la tercera esposa de Jaume II el Just, fill de Pere el Gran ( realment es podria considerar que va ser la quarta muller, la consideració de que va ser la tercera esposa es fonamenta en que el primer matrimoni del Rei amb Isabel de Castella va ser anul·lat l'any 1294 i per tant no és considerat com a matrimoni vàlid) .

Es recordada especialment per ser la impulsora i fundadora del Monestir de Pedralbes a Barcelona, on es va retirar en morir el Rei.

En morir l'any 1364, la reina va nomenar com hereu universal de tots els seus bens al Monestir de Pedralbes, i va dessignar diversors marmessors, els quals van delegar la seva tasca com a únic marmessor a l'esmentat Arnau de Carbessí, qui també havia estat nomenat marmessor en el testament.

Seria interessant investigar les relacions de la reina amb la parròquia de Cubells, a banda de que Cubells formava part del patrimoni reial i que generalment anava lligat amb el dot de la comtessa de Barcelona, perque un encàrrec com el de marmessor testamentari no es fa a un desconegut, sinó normalment a algú a qui se li té la més absoluta confiança i consideració.

( Era filla de Pere II de Montcada, senescal reial i baró d'Aitona i la seva segona muller Elisenda de Pinós. El 1322 va esdevenir la tercera (o quarta) i última muller del Rei Jaume II el Just, després de la mort de Maria de Xipre el 1319. El casament amb Elisenda convenia aleshores a les relacions del comte-rei amb la branca menor del poderós clan dels Montcada. L'any 1326, Elisenda va fundar i dotar el monestir de monges clarisses de Pedralbes. Un any després va quedar vídua i es va retirar 37 anys en un palau inmediat al monestir de Pedralbes, on és enterrada (meitat de la tomba dóna al claustre -vestida com a monja- i meitat a dins de l'església de Santa Maria de Pedralbes -vestida com a reina-).

L'ESGLÉSIA DE SANT PERE

.

.

.

.

.

L’ESGLÉSIA DE SANT PERE DE CUBELLS.


Sovint eclipsada per l’església de Santa Maria del Castell i la seva famosa portada, l’església de Sant Pere és una de les grans oblidades del patrimoni arquitectònic. No ja de Cubells, sinó de la zona de Lleida.

L’església parroquial de Sant Pere es pot entendre com una culminació de les possibilitats arquitectòniques de l’escola de Lleida, sense recórrer a la utilització dels recursos ornamentals de les grans portades.

Es un edifici que respon al mateix esquema tipològic de les altres dues esglésies de Cubells, Santa Maria del Castell i Sant Miquel: Una nau amb un absis semicircular, dos arcosolis o capelles, que formen una mena de transsepte o capçalera trevolada, i coberta amb volta de canó de perfil apuntat reforçada per arcs torals.

Ara bé, l’església de Sant Pere presenta ja d’entrada una diferència respecte les altres dues, les seves grans proporcions, especialment en amplada i alçada, que configuren un espai molt extens que s’aproxima a la grandiositat i continuïtat estructural dels espais purament gòtics.

Aquesta apreciació es reforçada pel motlluratge, típicament gòtic, dels arcs torals, un d’ells fins i tot amb una clau de volta sense sentit estructural; per la traceria del petit òcul situat sobre l’arc d’obertura de l’absis i també per la decoració absidal, formada per un fris d’arquets sota el ràfec, que segueix el model llombard però amb una traceria gòtica en el disseny dels arcs. A aquests elements cal afegir-ne altres d’extraordinaris de formació ja plenament gòtica: la trona policromada i les dues capelles laterals de l’esquerra, de concepció i ornamentació que denoten una incorporació definitiva dels nous llenguatges gòtics.

Per tant, podíem dir que l’església de Cubells es un model de transició ( les capelles de la dreta de l’entrada encara tenen força elements romànics mentre les de l’esquerra incorporen un llenguatge indubtablement gòtic) que representa una síntesi estilística entre les formes de l’escola de Lleida i els nous llenguatges gòtics.

Malauradament no sabem qui tipus de portada servava aquesta austera joia gòtica, atès que a finals del segle XVIII va patir una profunda modificació que va incorporar una portada de dubtós gust i estil neoclàssic a la banda de ponent (a migdia encara s’endevina una porta d’indiscutible caràcter romànic en arc de mig punt).

Aprofito aquest article per sol·licitar un estudi acurat d’aquesta església que, en el seu interior, tant en escultura com arquitectura, no té res a envejar ( es més, al meu entendre la supera llargament) a la tant divulgada i estudiada església de Santa Maria de Castell.

CRIST DE CUBELLS AL M.N.A.C.

Una altra de les joies escampades arreu, es el Crist de Cubells, que es conserva i exposa actualment al Museu D'Art Nacional de Catalunya.

Es tracta d'una imatge considerada com desapareguda durant molts anys, fins que l'any 1984 va ser adquirida a Londres pel Ministeri de Cultura i l'Ajuntament de Barcelona, i va passar a formar part de la colecció del MNAC l'any 1985. ( Es tenia notícia de la seva existència gràcies a una còpia fotogràfica existent a L'arxiu Mas).

Es una talla de fusta d'ametller, policromada al tremp. La imatge està imcompleta ja que li manquen els braços, el peu esquerre i part del dret, i també la creu.

La seva tipologia resulta excepcional, ja que la forma en que està representat l'acosta al tipus anomenat "Crist sofrent" , però el fet de portar corona (propi del crist triomfant) o de tenir els ulls clucs (més habitaul en els davallaments) ; alguns detalls arcaïtzants, com consevar els peus separats i altres trets, el que fa que alguns autos l'hagin qualificat de tipus "mixt".

Es considerat una peça força valuosa per la seva originalitat i datada en una època de canvi i transició des de les imatges més arcaiques a les més humanitzades, segurament dins la primera meitat del segle XIII.

( En podeu trobar més informació a l'obra CATALUNYA ROMÀNICA, tant pel que fa al volum dedicat al MNAC com al dedicat a LA NOGUERA)

PLAÇA DE SANT MIQUEL. CAL JANIRA. ANY 1900

Una nova imatge de la Plaça de Sant Miquel, aquest cop des de l'altra banda. Es veuen els coberts de "Cal Janira", que alguns encara recordem (encara que força més malmesos) . A l'esquerra també hi apareixen quatre veïns (tres d'ells infants) . La data de la imatge l'hem de situar cap a l'any 1900. (Es una altra de les imatges que figuren a l'arxiu Mas)